"FINESTRA DE CAN BELL" 1999
Oli sobre tela, 55 x 38 cm
"VENTANA DE CAN BELL"
Oleo sobre tela
"CAN BELL WINDOW"
Oil on canvas
©2006-Traducció al català de Ventana de Can Bell, per la seva autora Estrella Cardona Gamio. Aquest relat pertany al llibre Quadrecontes, tret de l'original Cuadrocuentos, inspirat en deu quadres de l'artista visual ADOLF i publicat on-line l'any 2000 a http://www.ccgediciones.com
Per AJ W-S III, resultava innecessari saber fer grollers anells de fum, ni envejava tampoc una habilitat semblant, ell era ric per herència, aquell III ho proclamava molt clarament i resultava suficient, a més, tenia un gust exquisit, lloat per tots els antiquaris de Nova York, i ells sabrien de que parlaven, penso jo. AJ fumava havans d’allò que se'n diu escollits de debò, AJ es vestia a mida a Dufour&Lavalliere, els sastres parisencs instal·lats a la ciutat dels gratacels, AJ s’havia casat amb una princesa russa exiliada, d'això feia més de deu anys, i ara que ella estava prenent les aigües (per ésser exactes portava sis mesos prenent-las), a un balneari europeu de difícil nom, ell exhibia triomfalment per arreu a la seva nova “protegida” la encisadora rosa platí, senyoreta Honey Duncan, starlette amb ambicions de prima donna cinematogràfica i a qui AJ es proposava introduir per la porta gran dins del mateix Hollywood, sobretot en aquells moments que l’anomenada “Meca del Cinema”, com així la començaven a dir, s’estava convertint en un negoci molt rentable gràcies a estrelles com la noia sueca i el pobre Valentino. AJ... Per què continuar si AJ ho aconseguia tot, tot el que un ésser humà pot comprar en el cas de tenir un bon talonari de xecs a la mà? Fins i tot havia manat fer-se una mansió de somni a Martha’as Vineyard, copia perfecta d’un determinat palazzo venecià del cuattrocento, per admiració i enveja de propis i estranys. Ell, segur del seu encert infal·lible a l’hora de escollir noms, ho havia batejat com LA GIOCONDA, quedant-se tan cofoi. (No cal dir que a un dels salons del seu palauet hi havia dos quadres, autèntics, de micer Leonardo). La ballarina tailandesa va deixar de cargolar-se al contrallum, integrant-se a la subtil perfecció aèria del no res. AJ va somriure satisfet mirant sense veure el magnífic paisatge que s’albirava des del finestral de la sala de l'homenatge, reconvertida en living room mutant o almoneda d'anticuari. -Well, well, well! –va exclamat visiblement complagut mentre espolsava negligent l'havà embrutant amb la seva cendra la seda lluent d’una preciosa i molt cara catifa xinesa estesa sota els seus peus. I era per dir “well”, sens dubte; l’home que ho tenia tot anava a sumar un altre tresor a les seves arques. Aquella mateixa tarda li portaven a LA GIOCONDA, una última i meravellosa adquisició. Es pot saber quina?, es demanaran vostès. Res més senzill. Aloysius Jeremy Worcester-Stampleton III s’havia comprat una finestra... Sí, sí, com sona, una finestra, una finestra extreta de la vella Europa, i transportada, descomposta per peçes, igual que un puzzle, (com molts anys després ho serien els colossos d’Abú-Simbel), una finestra gòtica o qualsevol cosa que sonava de la mateixa manera. Ell l’havia vist a una foto de catàleg i va quedar enamorat, més que res perquè li recordava una altra dibuixada en un conte que li llegia totes les nits la seva nanny anglesa quan ell era petit. Quin conte més emocionant, sens dubte ara no s’escrivien contes com aquells ni es dibuixaven a plomí finestres semblants!... Amb 40 anys complerts i la finestra d’un conte continuava sent encara la seva assignatura pendent... Tornar a ser nen de nou, quin goig!, sortir del bosc d’espines, apropar-se de puntetes al castell trobant-se amb la finestra meravellosa de la seva llunyana infantesa... El misteri d’aquelles finestres mudes, infinitament velles i enigmàticament sàvies, l’apassionava. I aquella era una finestra que conservava en la seva memòria, com un reflex dins de l’aigua amb tot el que ell suposa, així doncs, quan va descobrir la del catàleg fou el mateix que si s’hagués capbussat a l'interior d’un llac misteriós, trobant-se de sobte amb el campanar de l’església submergida. La finestra del conte pertanyia a un cert castell embruixat, com no podia ser d’una altra manera, i naturalment estava sota un encanteri que li feia empresonar entre els seus baix-relleus als protagonistes que esperaven, dormint el somni de la pedra, algú, el desencisador de torn, príncep, pastor, o innocent donzella, que acomplís amb el seu llegendari deure. La finestra del catàleg era d’allò més formosa i real, sobretot això, completament real; la podria tocar, palpar, acaronar, el mateix que tocava, palpava i acaronava altres relíquies seves aconseguides a preu d’or: els gerros d’alabastre, les porcellanes de Dresde, el joc d’escacs àrab tallat amb primor en ivori peça a peça i posat sobre peanya d’argent vell en escaquer de marbre de dos colors, les escultures del període hel·lenístic que guarnien racons estratègics de la seva mansió, el rosari d’ambre del segle XIV, els braçalets de la reina Balkis, el cenyidor de l'Helena de Troia, els... Bo, hi havia, moltes més obres d’art que contemplar i grapejar amb el legítim orgull de l’amo, no del col·leccionista entès. AJ sempre pensava que els altres, des de temps de perduda memòria, havien treballat pr a ell, escultors, orfebres, artesans de tota mena, pintors, fins i tot arquitectes, per a ell i sols per a ell, sense saber-ho ells, és clar, mes les seves vides no havien tingut altre objectiu millor, només el d’obrir els ulls a aquest món disposats a créixer i treballar perquè un dia llunyà, algú, Aloysius Jeremy Worcester-Stampleton III, pogués fruir del seu esforç i del seu art, la qual cosa era molt justa, perquè havia pagat molts diners per tot això, en paus doncs. La finestra del catàleg era una autèntica perla, allò que es diu la joia de la corona. Feta amb pedra color os, semblant preciositat ensenyava, a la seva part de dalt, una mena de fris amb dos quadrúpedes alats custodis d’una espècie de flor de lis, o qualsevol cosa que la recordés, que es venia a unir mitjançant una tija i una forma treballada, al relleu flàmiger que feia les vegades de teló alçat sobre la finestra pròpiament dita, i amb dues bandes, com un parell de vigilants, dos àngels de posat inversemblant, amb les seves ales i tot, i dessota, penjant del relleu, l’ornament de quatre caps com quatre borles fixes, que feien costat a dos medallons amb el rostre de querubí o similar. Es suposava que la finestra, en temps llunyans, no disposava de vidres. Aquests, molt més pràctics però, apareixian al catàleg de color blau, ja que reflexaven el cel amb un punt difús de llum que era el sol; la finestra al seu lloc d’origen, vagi a saber vostè quin! Quina finestra més deliciosa!, tan bon punt l'haguessin instal·lat a La Gioconda, ningú més que no fos ell gaudiria de la seva contemplació perquè seria seva, de la seva exclusiva propietat, i com un amant gelós, s’estremia de plaer davant de la perspectiva d’aquella possessió tan legal i indiscutible. Fins i tot tenia escollit ja, sense dubtar-ho un segon, el lloc on la instal·larien aquell mateix matí, el seu propi dormitori, substituint la finestra original, bonica sí, però que no arribava a la que estava en camí, ni a la sola de la sabata. A més a més ell tenia els seus projectes respecte a la ubicació de la nova finestra, uns plans francament estupends, ja ho crec!... Segur, segur, que a ningú se li havia ocorregut abans que a ell, un pensament tan bo! Well, well,well!, lògicament, no ho anava a fer amb les seves mateixes mans, es compren, i per això estava avui allà, amb la dèria de supervisar-ho tot in person, puix l’ull de l’amo engreixa el cavall, pràcticament la divisa familiar que havia convertit a un venedor ambulant del mig oest americà en el fundador de la cadena de magatzems ”compri ara i pagui demà”. -Sí, James? Un majordom típicament anglès acabava de fer la seva respectuosa entrada al saló. -Com el senyor m’havia dit que l'avisés de seguda que arribés la finestra... Els ulls d’AJ llambrejaren il·lusionats. -L’han portat ja? -En efecte, senyor. -Ha vingut també l’equip d’instal·lació? -Escortant-la, senyor. No manca un. Tots han sigut molt puntuals, senyor. -Ja ho poden ser de complidors, els pago el 100 x 100 del que val el seu treball! -remugà AJ seguint l’habitual línia dels seus raonaments, i moments després corria impacient escalinates avall, a l'encontre dels nouvinguts. A les quatre en punt de la tarda, la finestra havia estat col·locada amb rapidesa i precisió, batent un rècord que s'hauria d'haver inscrit en algú llibre, d’haver-se fet públic. AJ pagà amb generositat, va afegir-hi propines de magnat, es va quedar tant content amb la seva finestra, a la qual contemplava amb ulls d’enamorat; els demés, els membres de l’equip d’especialistes contractat per l’avinentesa, es varen marxar malbaratant expressions de gratitud i bons desitjos, sense comprendre molt bé del tot, però, el perquè Aloysius Jeremy Worcester-Stampleton III, havia fet posar la finestra no a la façana, com era lògic donades les seves característiques arquitectòniques i ornamentals, sinó mirant vers l’interior del dormitori com si aquest fos un ampli espai obert. |