©2006-Traducció al català de Un niño y una niña delante de una puerta, per la seva autora Estrella Cardona Gamio. Aquest relat pertany al llibre Quadrecontes, tret de l'original Cuadrocuentos, inspirat en deu quadres de l'artista visual ADOLF i publicat on-line l'any 2000 a http://www.ccgediciones.com
La nena, l?adolescent, la dona?, agafa qualsevol cosa entre les mans, una ampolla buida? En tot cas el que sembla és un objecte de vidre, cristal·lí, i el seu escenari és desolat, buit, ocre, grisós, negre, color os, vermell brut, verd oliva entelat, una galeria frontal, teatre de misèria, i abandó que recorda aquells d?altres èpoques a on el públic s?amuntegava, dins un pati, dempeus, per admirar als pobres còmics de carretera, a qualsevol obra clàssica de repertori... La noia duu un vestit blanc, una túnica, quelcom balder que no l?estreny la cintura ni arriba fins al terra. La vora d?allò que anomenaríem faldilla és irregular, com al biaix, amb plecs, i deixa veure les seves cames torrades pel sol. A una primera ullada, dóna la impressió que va descalça, no és així però, encara que contemplant-la, blanc trencat, siena i negre, (el dels cabells), es pot deixar volar la fantasia i imaginar qualsevol cosa, donar-li l'estil concret d?una època a les seves robes, calçar-la de forma escaient, passar la pinta pel seus cabells endreçant-los d'una manera convencional: Diana caçadora, Antígona... Però llavors la nena, la noia, no serà la mateixa ja, ni l?indret, ni tan sols tindrà raó de ser aqueix vailet de pèl negre que l?acompanya, criatura vestida a l?europea, bambes, pantaló de ratlles horitzontals i polo o samarreta vermella i blava, sols que no importa ja com vaja vestit el marrec, és un noi i tots els nois del món, avui, s?assemblen. La nena, la noia, es dirigeix a ell amb un mig somriure i li diu quelcom, és més alta, molt més alta, més desenvolupada, i amb la talla sembla dominar-lo, (ell és un vailet petit), la seva germana, la seva cosina, una veïna? El nen, plorós, vés tu a saber per què!, es refrega els ulls i no diu res, o bé simplement el que fa és escapolir-se de donar una contesta Els nens, que estan sempre plens de preguntes, mai saben donar una resposta concreta a qualsevol que la demani, sigui a l'escola, sigui a casa, sigui al carrer. Els nens s?escapen sense moure?s, al restar muts, amb la mirada fixa que no parpelleja i amb els llavis arrufats. Si sap, no contesta... Altres marrecs, invisibles, s?amaguen darrera de la porta, las seves ombres es projecten fantasmals a sobre el terra, sobreposades i confoses. Aquests nois es tapen la boca entre escarafalls i ganyotes silencioses, no volen delatar la seva presència, la noia, però, sap que hi són i el nen també, encara que ningú els pugui veure. El carrer, sota l?implacable sol del matí africà, roman miraculosament desert a aquelles hores, un minut, dos, una eternitat, després, brolla, sortint de qualsevol indret, un turista, però ni la nena ni el nen es fixen en la seva presència. Ella sembla riure's del noi perquè ell s?enterca a callar, llagrimós. Què es allò que la noia vol saber i que el nen no dirà mai?... I ella, d?on sortia, o cap on anava en el moment que va ensopegar amb el vailet? El turista, sota el sol, s?atura i enfoca la seva càmera de fer fotos; existeix com una barrera invisible entre ell i ells; ell, sota el sol; ells inmersos en el seu món ocre, terròs, dins del qual les ombres són grises, o ho recorden. De l?interior d?una casa, quina?, surt la veu d?una dona, gutural i aspra, pronunciant un nom inintel·ligible per l?estranger, i en aquell mateix segon ell ha disparat la foto... És com si el crit hagués dotat de moviment a les figures, el nen es fa fonedís, la nena desapareix, els que s?amaguen darrera de la porta enorme, pintada de negre, han deixat d?existir, i sols resta el turista al carrer brutalment lluminós, a l?altra banda del teatre, a l'altra banda de l'escenari, amb la càmera a les mans, l'objectiu encara enfocant una escena que ja no és. |