MC: Bé, doncs a banda d'aquest aspecte tan personal, evidentment amb l'Adolf parlarem sobretot de dibuix, de pintura, de realisme, i hiperrealisme. Ho farem de seguida. 

(anuncis) 

MC: Parlarem avui de pintura, de realisme, d'hiperrealisme, de Sant Cugat, deValldoreix, ho farem amb l'Adolf. Abans, però, amb la Núria Serra fem un breu currículum del nostre convidat. Bon dia Núria. 
Núria Serra: Bon dia Maribel. L'Adolf va nèixer a Barcelona però viu a Valldoreix des de fa 16 anys. Va estudiar a l'Escola d'Art de Sant Cugat i a la Llotja de Barcelona. El 1987 va crear el terme Art Seqüencial. La seva obra s'emmarca però dins el realisme i l'hiperrealisme. Ha participat en 70 exposicions col.lectives i 18 d'individuals. Fa retrats a llapis per encàrrec. Dóna classes de dibuix i pintura a l'Ateneu i al Casal de Valldoreix. I va ser un dels fundadors de Firart. Va editar un Glossari de termes artístics, la venda dels quals es va destinar al Zaire, i està preparant un altra edició ampliada. 

MC: Fins el proper diumenge -no aquest d'aquest cap de setmana sinó l'altre- concretament fins el dia 18 podeu veure la seva exposició -per a celebrar aquests 10 anys de la primera que va fer-, a la Sala Municipal d'Exposicions de la Casa de Cultura. 
"Adolf 10 anys de realisme, hiperrealisme, i algunes seqüències". És el títol que hi has posat en aquest cas a aquesta exposició que ja fa dies que es pot visitar. Com va de moment fins ara? 
ADOLF: Molt bé!, moltíssima gent. A veure, jo no hi vaig cada dia, hi vaig els dissabtes a la tarda, el diumenge al matí, i veus que sí!, que hi ha ambient, que encara que la Casa de Cultura queda apartada de la plaça del Monestir, doncs que hi ha moltíssima gent que s'hi apropa, i de vegades a la sala t'hi pots trobar 50 persones. I això està molt bé per la cultura. 

MC: La gent et reconeix, Adolf, i et comenta coses de l'obra quan et troba allà? 
ADOLF: No tothom... hi ha molta gent que sí de veure'm durant 3 anys a Firart, o gent que hem coneix per altres coses: de donar classes. Com que al catàleg, per exemple, no he volgut que sortís cap foto meva perquè no ve a cuento -no m'interessa, preferia que sortís una obra que no jo-, doncs sí que si em veuen per allà em pregunten: vostè és l'autor?, i llavors comencem a xerrar i parlem dels quadres que hi han. 

MC: El que crida moltíssim l'atenció veient aquesta exposició, Adolf, és la teva predilecció per les façanes: finestres, portes, balconades; portes tancades gairebé sempre, per no dir sempre, excepte alguna excepció, no?  I jo comentava que havíem de parlar del realisme, i de l'hiperrealisme. Tú t'identifiques, no?  amb aquesta... o no? 
ADOLF: Jo m'identifico més amb el realisme, i l'hiperrealisme el que passa és que són el públic, els crítics que, clar, quan veuen una obra, una pintura, un dibuix, que s'apropa molt a la fotografia... que s'apropa molt a la fotografia quan la veus reproduïda en petit, llavors clar que sembla una foto, però quan tú la veus al natural, doncs tu veus, evidentment, veus que és una pintura, no? Llavors la gent diu: "ah! això és hiperrealisme", perquè se sembla a la fotografia. Però per mi no, per mi és realisme. 

MC: El que és curiós, i això ho descubrim en el moment que més tranquil.lament fullejem el catàleg. El que és curiós és que moltes vegades no acabes de pintar la realitat totalment, és a dir, hi ha algunes llicències d'artista que, o bé afegeixes coses que no hi havien, o bé en treus de vegades, no?  Explica'ns alguns detalls d'aquests. 
ADOLF: A veure, de vegades afegeixes, però no gaire. Afegeixes quan creus que... que realment al quadre li fa falta alguna cosa, com és una porta que li faltava vida perquè el fons era molt fosc i li vaig afegir dos cartells anunciant una cosa. I normalment el que faig és treure, això sí, perquè sempre és més fàcil treure que imaginar-se de posar una cosa, o per exemple quan faig el Monestir -que em demanen el Monestir per encàrrec-, el que no faig mai és aquella senyal tan horrible de prohibit entrar, o de vegades els fanals que hi han a fora, doncs tampoc els faig. 

MC: De manera que moltes vegades un té la sensació -no sé si algú altre t'ho ha comentat, un comentari personal meu- ..."és més maco vist els teus quadres que la realitat." 
ADOLF: De vegades passa. I jo suposo que és per una cosa: perquè el quadre és un retall de la realitat, està emmarcat, està retallat, i suposo que si nosaltres anéssim pel carrer amb un marc a les mans, i anéssim mirant les parets diríem: "Oi! això sembla un quadre!". El que passa és que no ho veiem així, els artistes sí quan anem pel carrer doncs anem mirant i anem emmarcant, igual que els fotògrafs, que ho veuen ja... ja veuen la foto feta; llavors veiem que allò, doncs té unes possibilitats. 

MC: No sé si moltíssima gent, de la que veu la teva exposició, et destaca un dels quadres que em sembla que -a més des de ja fa anys- que és Cal Bufa. 
ADOLF: (m-m!) Sí, és dels més coneguts. O sigui, a l'exposició hi han dos Can Bufas, el primer que el vaig fer l'any 90, que és la part d'abaix... 
MC:  ...amb les escombres, els cistells...  és la porta! 
ADOLF: Sí, la porta d'entrada i la finestra del costat, que és una imatge típica de Sant Cugat si entres per la carretera de Cerdanyola. I ara aquest estiu he fet la finestra de dalt del Can Bufa, que pels comentaris de la gent els hi agrada més aquest últim, i bueno, no ho sé encara ben bé perquè!, o potser la gran diferència... diuen molts "que si la llum, que no sé què..." potser la gran diferència és que en aquest no hi han elements moderns com en pugui haver en l'anterior: no hi han escombres de plàstic, ni recollidors de plàstic; i això potser dóna un encant o una antiguitat en el quadre que l'altre no té. 

MC: Ara però, el cartell aquell de "es fan culs però de cadira", no surt  eeh? 
ADOLF: No, no, des d'aquí no es veu.  (riures)  En aquest quan el vaig fer encara no hi era el cartell. 

MC: Bé, doncs... un altra cosa que també destaques en els petits comentaris que hi han a sota de cada quadre en el catàleg, que per cert és un catàleg preciós, és un d'aquells catàlegs que suposo que la gent que va a veure l'exposició després guarda. 
ADOLF: Sí, sí. I el veuen tan maco que inclús pregunten si es pot agafar o si s'ha de pagar... 
MC: Em va passar el mateix! 
ADOLF: Sí, sí, és gratuït! 

MC: Doncs, un dels comentaris que fas i, i després jo realment vaig pensar "té tota la raó del món", és que poques vegades es veu tan assoleiada la façana de Can Bufa, no? 
ADOLF: Molt poc. A veure, el sol hi toca jo diria que una hora, i ademés és a la tarda, i en raó de 15 minuts, 20 minuts, doncs el sol -la ombra- ja està en un altra lloc completament diferent. I aquesta és una de les raons per la qual jo treballo de fotografia, que molta gent, doncs, s'estranya no?  "i per què no vas allà a pintar-ho!?"..., i  "és que no puc!!"  vull dir, és que és impossible, o sigui no em dóna temps de captar aquell moment. Sí que podria fer com algun pintor, que va cada dia a la mateixa hora i va i ho pinta, però el Can Bufa cada dia m'ho posaria diferent, vull dir, ara tindria el cistell aquí, ara el tindria allà, llavors, no pot ser!. O sigui, per comoditat doncs faig fotografies, les amplio, i llavors treballo en el taller. 

MC: Doncs, parlant de realisme, em sembla que també ha quedat una mica evident que, tot i així, sempre serà diferent un quadre pintat per un artista, d'una fotografia. Aquestes llicències que tu et prens, de vegades treure una petita cosa, posar-ne un altra, evidentment en una fotografia... impossible no? 
ADOLF: Bueno ara amb fotografia es pot fer de tot! 
MC: Si?, amb l'ordinador fas meravelles! 
ADOLF: Però... a veure, amb la pintura ho controles molt més, sempre pots fer un fons més fosc, una cosa més clara, destacar-ho una miqueta més. Mmmm, a veure: tu ets el creador. Sí que fas realisme i captes allò, però tu pots... o sigui, de fet ja ets el creador quan l'emmarques d'una manera, no és el mateix agafar una porta i una finestra que agafar una porta i mitja finestra: ja estàs dient un altra cosa totalment diferent. 

MC: Una de les coses que també m'ha cridat força l'atenció és -no sé si és així, però tinc la sensació- que tens una necessitat de comunicar, de comunicar moltíssim, no només a través de... doncs del teu art, sinó per exemple, tenint el catàleg a les mans un es pot fer una idea bastant clara de què busques, de què vols, de què pretens en cada quadre, en la teva obra en general. Hi ha una voluntat d'expresar-te fins hi tot més enllà només dels quadres. També és molt curiós que... doncs en aquest mateix catàleg que estem comentant ara, has demanat a molts -bàsicament artistes de Sant Cugat que et coneixen- que facin una petita introducció quan normalment doncs, en un catàleg hi ha generalment un crític que presenta l'exposició i parla de l'artista i de la seva obra. 
ADOLF: A veure jo de moment encara no conec cap crític, o sigui... (riures)   sóc massa jove em sembla, encara per... perquè em critiquin, i llavors vaig preferir doncs que uns quants pintors i no pintors coneguts, que em coneixien, que coneixien la meva obra, doncs que intentéssin retratar-me amb les seves paraules, breument, no?  i vaig pensar que potser sortiria millor això, o sigui que la gent potser es donaria una imatge més correcte de com sóc o de com és la meva obra, amb diversos comentaris. I crec que tots els comentaris, encertadament, de casualitat, tots toquen uns temes diferents: un parla dels monestirs, un altra dels retrats, un altre del dibuix, un altre de pintura, l'altre de la meva personalitat... no sé, va quedar molt bé. 

MC: I també és un catàleg seqüencial pel que fa a aquesta introducció? 
ADOLF: Sí, clar! el fet de posar...  Ja m'ho diuen que a moltes coses de les que faig doncs tinc una mentalitat de fer les coses en seqüència, no?  Vull dir... no sóc d'una sola imatge: a la portada del catàleg hi han tres imatges quan lo normal és fer una i ja està, no? La introducció no és una sola persona, són vuit o nou, em sembla que són. És... no sé!, és una manera de veure les coses. 

MC: Escolta... celebres els 10 anys de la primera exposició individual, no pas de que pintes. En aquests 15 anys, des de que vas començar fins ara, quina ha estat la teva evolució artística? 
ADOLF: Buf!!  ha canviat moltíssim... i no tant! A veure, al principi jo feia de tot, evident, com tots els artistes que proven de tot, feia dibuix, feia pintura, feia fotografia, fotocomposicions, i pintades, i després feia abstracció, que és el que jo vaig estudiar a l'escola, jo estava fent abstraccions. Va ser més tard que va venir el realisme, quan lo normal és primer fer realisme i després fer abstracció. He canviat moltíssim, ara m'he centrat molt més en el que és dibuix i pintura a l'oli, i tot de caire realista. El que passa és que encara continuo amb el tema de les seqüències. O sigui, intento, de tant en tant, fer alguna seqüència. 

MC: La teva passió pel cinema hi té alguna cosa a veure, creus, en això? 
ADOLF: Sí, pel cinema i pel còmic, també. Potser té més relació amb el còmic, perquè també veus les imatges en allà, o sigui, veus les vinyetes en una mateixa plana. Amb el cinema també pel fet del moviment, dels actors, del muntatge, de les seqüències. Sí que hi té molta relació. 

MC: D'aquestes 60... -em sembla que són 60-  quadres que hi han, més o menys, que hi han ara a la Casa de Cultura, n'hi ha molts que els has hagut de demanar a particulars que te'ls havien comprat. Treballes molt per encàrrec, també? 
ADOLF: Déu n'hi do! Sobretot... a veure, quan fas un retrat d'una persona sí, és un encàrrec de la mateixa persona o d'uns familiars que volen fer un regal. Llavors, també hi han encàrrecs del Monestir, sobretot. Més de gent de fora de Sant Cugat que de Sant Cugat, és curiós. I també doncs de particulars que tenen una casa, una masia antiga i diuen "doncs m'agradaria tenir un quadre d'aquesta casa". Aquesta és la meva vessant d'encàrrecs. Tot lo altre és obra particular. 
 
MC: Bé, doncs de seguida continuarem parlant amb l'Adolf. Hi ha encara moltes coses a parlar amb ell. Hem parlat bàsicament de pintura, també volem parlar de dibuix. Fer retrat suposo que no és fàcil. 
ADOLF: No gens. 
MC: De seguida en parlarem!. 

(anuncis) 

MC: Avui ens acompanya al "Sant Cugat es mou" l'Adolf. Estem comentant aquesta exposició que en aquests moments hi ha a la Casa de Cultura, fins el dia 18 d'aquest mes. Tenim el catàleg a les mans. Podria ser fàcilment un catàleg de Sant Cugat del Vallès!? 
ADOLF: Gairebé! 
MC:  gairebé, eh? 
ADOLF: no tot! eh? 
MC:  no tot, però fàcilment...  i evidentment hi ha la part del Marroc. 
ADOLF: Sí, i algunes portes que la gent diu "ah! això és de Sant... on estan?"  No, no està a Sant Cugat. Hi ha alguna que és de fora. Però clar jo, vivint aquí, doncs agafo el que tinc més proper. 

MC: Escolta, fa quinze anys que pintes, deu de la teva primera exposició... en solitari, però has exposat -em sembla- a tot arreu a Sant Cugat, no? 
ADOLF: A tot arreu... sí, bueno, hi han algunes sales que han desaparescut quan jo encara no pintava, no? Però sí, podríem dir que sí, a les principals sales d'aquí de Sant Cugat he exposat. 

MC: Vas començar amb una exposició -em sembla- a l'Associació de Propietaris i Veïns de Valldoreix. Ja vas fer... aquesta no és la primera vegada que exposes a la Casa de Cultura... 
ADOLF: Sí, és la segona. 
MC: ...la segona vegada...  doncs podíen ser bars, sales d'exposicions... 
ADOLF: Sí, la Sala Rusiñol, la Canals, a Plus-Art. Iònit -que va desaparèixer-, el Mercantic va ser una sala durant un cert temps, que també va desaparèixer. I alguna més que també ha desaparescut. 

MC: Bé, i un altre aspecte que volíem parlar amb tu a banda doncs d'aquesta predilecció per les façanes, les portes, les finestres, les balconades, per Sant Cugat, evidentment, i també Valldoreix. Era l'aspecte ja no tan de pintura, sinó de dibuix, i en aquest cas pràcticament sempre és retrat. També hi ha algun dibuix en blanc i negre del Monestir -si no recordo malament- però bàsicament, és retrat. Com abordes el retratar una persona, perquè, és clar: façanes, portes, carrers, finestres... és molt diferent de quan abordes retratar algú. 
ADOLF: Sí... i no. 
MC: Sí i no? 
ADOLF: A veure, és molt més difícil una persona, perquè ha de ser clavada. Vull dir, si t'equivoques en mig milímetro en els ulls, per exemple, ja l'has fet genya. Ja no és (riures) sí, és així!. Llavors la tècnica és la mateixa que quan faig el Can Bufa. No puc tenir una persona una setmana, dues setmanes allà quieta: doncs a lo millor un retrat puc estar-hi trenta hores, perfectament. Llavors clar, faig vàries fotos, i llavors entre els dos escollim la que més ens interessa. Llavors a dibuixar-ho!. 

MC: Sempre en blanc i negre els dibuixos!?, sempre en grafit negre? 
ADOLF: Sí, sí, en llapis, faig servir entre deu i quinze llapis de diferents dureses, i tamanys per aconseguir aquestes tonalitats tan suaus, no? I el que passa és que hi ha gent que també el vol en oli, o sigui retrat en oli, però menys!. La gent prefereix el blanc i negre, igual que la gent -la majoria- prefereixen les fotografies en blanc i negre. Perquè ho veuen diferent. 

MC: Quan pintes aquestes portes, sobretot, em sembla que tens la intenció de... estimular també la imaginació, no? De la gent que veiem aquests quadres, allò... imaginar-nos què hi pot haver darrera d'aquestes portes, darrera d'aquestes finestres, quina vida s'hi fa, què hi ha allà dins. Quan pintes una persona també intentes que es pugui transmetre alguna cosa més que el que és l'exterior de la persona? 
ADOLF: Mmm, ho intentes. No sempre te'n surts. I funciona més bé en aquella persona que tú coneixes, eh?, que llavors... es veu que resulta més bé, surt millor, almenys pels comentaris de la gent. Vull dir, a l'exposició hi ha una cara, d'una persona, que la conec professionalment i aquest doncs és potser la que més agrada a tothom. Diuen que si... -jo no ho sé veure- perquè jo l'he fet, no?, i inclús veig errades, però la gent diu que "transmet tot això i transmet tot allò"... de vegades la gent veu més que el propi artista. 

MC: Un altra qüestió, ja que parlem de retrats. Emm, t'agrada? (riu)...  Tinc aquí el setmanari Els 4 Cantons, del divendres 2 de gener, i et van fer una caricatura, i de passada un estudi grafològic, del qual n'he extret algunes cosetes. T'agrada la caricatura?. Et va... 
ADOLF: Sí sí. 
MC: Tú t'has fet mai algun autoretrat, Adolf? 
ADOLF: No!, encara no, ja m'ho diuen que què espero, però encara no. 
MC: Llavors, aquesta és la primera vegada que et va passar a tu el que tu fas amb altra gent -no és caricatura, tu fas més retrat, però vaja...- veure't així, retratat, quina sensació té un artista quan el retraten a ell? 
ADOLF: Home, tenia molta por, perquè dic "a veure com em treuran... faran un tros de cap allà enorme", no sé!, i quan ho vaig veure doncs em vaig posar a riure, no?, perquè m'identifico molt, veig que sóc jo i la gent també ho veu, i el Frederic Cabanas em va agafar molt bé. Una posició que sóc jo. 

MC: Una posició que ets tú, i també perquè estàs envoltat de les teves passions, de la teva feina, del teu art, càmera de fotos, ordinador -que no n'hem parlat- però que també... ets internauta?! 
ADOLF: Sí però, que consti que l'ordinador no m'ajuda a pintar! (riures) 
MC: ...és un altra faceta... 
ADOLF: Que la gent no es pensi que l'ordinador l'utilitzo com a eina, no? doncs "ah!, que aquest ho retoca amb l'ordinador", no! no té res a veure. L'ordinador és un mitjà de comunicació, com ho és la ràdio, i com ho és la televisió. I és un mitjà que encara està començant, que hi ha poca gent que el tingui, relativament, però que, que té molt de futur: jo tinc una plana a Internet, que ja aviat arribarem a 3.000 visitants, i clar, no són visitants de Sant Cugat, o de Barcelona -com són els de l'exposició-, sinó que són visitants de tot el món: gent de Tòkio, de Londres, d'Estats Units, que busquen "pintura realista-hiperrealista" i llavors va i surten uns quants, i entre ells surto jo!, i ja està!, ja han entrat a la plana, i veuen més de 50 quadres. No és el mateix que veure l'exposició, evidentment, -els de Sant Cugat suposo que ho tenen millor-, però ja es fan la idea, ja veuen els quadres, veuen de què va i, a veure, si és una persona que està a París doncs a lo millor li interessa venir aquí a veure l'exposició, no sé! 

MC: Ets un artista del teu temps, eh! Adolf! Ho dic perquè... còmic, fotografia, pintura, dibuix; però també Internet, ordinadors... Penses que sí!, que un artista sempre acaba sent una part de l'època que l'ha tocat viure, o penses que la cosa va més enllà? 
ADOLF: No té per què! No. 
MC:  No? 
ADOLF: No. A veure, un artista pot passar totalment de la informàtica, i pot passar... igual que pot passar d'anar en cotxe!  i anar a peu a tot arreu... Tothom és lliure de fer el que vulgui. Jo penso que l'ordinador és una bona eina, igual que venir aquí a la ràdio, igual que sortir en els diaris. És un mitjà per donar-se a conèixer. A mí m'agrada aquest món i, no sé, m'hi trobo bé amb el món de la informàtica, i l'aprofito. 

MC: Una última qüestió que no hem abordat d'aquesta exposició... que és el Marroc!. Jo deia "un catàleg de Sant Cugat", però bé!, no del tot!, tu em comentaves "no del tot". Parla'ns del Marroc! 
ADOLF: Home doncs, després de molts anys de no anar de vacances, aquest estiu vem anar al Marroc, i bueno vaig anar, evidentment amb la càmera de fotos, i retratar el que podia, el que em deixaven -perquè allà no els hi agrada gaire-, i buscant això, sobretot, portes, i finestres, i façanes. Igual que si algun dia vaig a Granada doncs faré d'allà, i si vaig a l'Índia doncs faré el mateix. O sigui, el tema no és el Marroc, sinó que el tema és portes, façanes, finestres. Siguin d'on siguin! 

MC: El que és curiós és que, de moment, em sembla que només únicament aquests quadres del Marroc hi ha gent! davant de les portes. Hi ha... 
ADOLF: No!, sí que n'hi ha algun... Sí! n'hi han un parell que sí que hi ha gent però... a l'exposició també n'hi han de quadres antics, per exemple hi ha un molt conegut que és el boter de Sant Cugat... 
MC:  Ahh sí!! 
ADOLF: ...que està a la Rambla del Celler. Últimament he fet un que és un nen que està obrint una porta. Perquè la meva intenció propera és anar obrint aquestes portes a poc a poc, les que tu dius que estan tancades...  clar!, es poden obrir, llavors vaig introduint la figura perquè s'obrin aquestes portes, perquè sigui més fàcil mentalment, no?  Mmm, o sigui intento incorporar la persona. No sempre puc!, perquè m'he de trobar amb aquella persona allà! Jo el que no faré mai és agafar una façana d'un lloc, i agafar una persona, o col.locar-la... un actor i dir "escolta, posa't aquí com si estiguéssis fent això"  No!. Perquè ja no seria... ja no seria la realitat. M'ho he de trobar!, i si ho trobo: una persona allà que està davant d'una porta... ho faré. 

MC: Què vas trobar més diferent alhora d'encarar les pintures del Marroc, la llum!?, els colors?, o no hi ha gaire diferència! 
ADOLF: No no, no hi ha diferència. Això que diuen "ahh! la llum, d'aquí... d'allà". Això són... per mi són mites. No hi ha diferència. Hi ha igual de llum aquí a Sant Cugat. I tècnicament és el mateix, l'únic que canvia és el que està representat, les portes són d'una altra manera. 

MC: Bé doncs Adolf, en els últims minuts, en aquesta exposició hem vist un recull dels teus últims deu anys de pintura, començant per la part més de seqüència, que fins i tot a fora ja de la sala d'exposicions, en el que és aquella petita granja, aquell petit bar que hi ha a la Casa de Cultura, hi ha aquell fotomuntatge enorme! Allò és de les primeres coses que vas fer, no? 
ADOLF: Allò... sí, bueno, allò va ser com un manifest, perquè abans, amb les avantguardes es feia un manifest escrit sobre de què tracta el nou art... del futurisme... jo vaig fer un quadre que fos un manifest, i en aquell quadre hi han quadres meus, quadres d'altra gent, imatges de fotografia, de tot, no?, que fos un compendi del que seria art seqüencial. Llavors, aquell quadre no està dins de l'exposició, perquè no enganxaria!, però està allà a fora, vull dir, que si algú té molt d'interés doncs mirant una mica per darrera doncs el trobarà. 

MC: Bé doncs jo deia: ens presentes el que has fet ara en aquests deu anys, i ja m'has comentat alguna cosa, alguna petita diferència del que és el que faràs a partir d'ara, el que estàs fent ara, el que t'interessa ara, que és obrir portes... 
ADOLF: Sempre que pugui. 
MC: Sempre que puguis!  Per tant, canviarà alguna miqueta quan veiem d'aquí deu anys més una exposició de l'Adolf, o tu has trobat aquest camí i ho tens clar, o encara busques?  Ets un artista que encara busques? 
ADOLF: A veure, és que si no busques... estàs acabat!  estàs mort!  Sempre has de buscar!, a cada quadre! És possible que d'aquí deu anys l'estil sigui el mateix, que la gent vegi una façana i digui doncs "ah! això... potser és de l'Adolf", no?  No crec que canviï tècnicament, potser millori, jo trobo que encara, a cada quadre vas millorant la tècnica. Però el tema... jo crec que en tinc per bastants anys. 

MC: Gràcies Adolf per acompanyar-nos. Ha trobat el camí, pel que sembla, amb una cosa tan difícil com el món de l'art, un camí que a vegades té una porta tancada, i que molt aviat les tornarem a trobar però, obertes, i recordeu que fins el dia 18 podeu veure la seva obra a la Casa de Cultura a la Sala Municipal d'Exposicions. Adolf, moltes gràcies! 
ADOLF: Moltes gràcies. Fins aviat!