"SEQÜÈNCIA DE MODEL FRAGMENTADA" 1998
Llapis sobre paper, 30 x 47 cm
Col·lecció privada, Sant Cugat
"SECUENCIA DE MODELO FRAGMENTADA"
"SEQUENCE OF FRAGMENTED MODEL"
©2006-Traducció al català de Secuencia de modelo fragmentada, per la seva autora Estrella Cardona Gamio. Aquest relat pertany al llibre Quadrecontes, tret de l'original Cuadrocuentos, inspirat en deu quadres de l'artista visual ADOLF i publicat on-line l'any 2000 a http://www.ccgediciones.com
-És el gat de la seva veïna –va xafardejar oficiosa-, aquella que viu al segon de l'entresol. Una senyora molt calladeta la dona, i que mai molesta ningú, a qui s'escolta és el seu gat però, i bona senyal, perquè si ella obre i tanca la porta això vol dir que encara és viva... S'acostumarà vostè –(quin remei!)-, ja veurà... Jo acabava de canviar-me a un pis vell, situat a un edifici el qual el pitjor dia declaraven ruïnós, i a un carrer que altres èpoques hauria conegut temps d’esplendor. Es tractava d’un pis immens, cavernós, d'alts sostres, amb dues finestres exteriors, i la famosa galeria, obligatòria a les cases de més de cent anys, poca llum de sol en total i, per acabar d’adobar-ho, crepuscular sempre, puix que un entresol no s’apropa molt al cel que diguem, però a mi m’anava bé, perquè allà havia posat alhora llar i negoci amb un sol pack, els meus quatre mobles i tres ordinadors, impressora, escàner i tota la resta d’aquest atrezzo que precisa un informàtic per viure i sobreviure quan s’enterca en treure profit a la seva addicció. Ara, no vaig a continuar parlant de mi; no és aquesta la meva història, jo solament en sóc el narrador d’una altra. -Per el que vostè diu, déu tractar-se d’una persona molt gran, i viu sola?, bé, vull dir amb el gat. -Setanta anys els ha més que complert, això segur sens dubte, i, pel que sembla, no te família. Un dia li vaig preguntar, perquè em donava esgarrifances veure-la tan vella i sense ningú que li fes companyia, una germana, una cosina, una amiga, o qualsevol amb quin compartir el pis, perquè jo visc a la porteria des de fa cinc anys, sap vostè?, i ella em va dir llavors que no li quedava ningú, ni família ni amigues... Bé, penso que se li hauran anant morint, no?... I ja no es va parlar més, el seu únic company és el gat, un gat recollit al carrer i que favor li fa anant a dinar i a dormir a la seva casa... No l’ha vist vostè encara a ella?... Bah!, no es capfiqui, és normal, surt quan li ve de gust, li porten la comanda de la botiga i jo el pa; menja com un ocellet, i qualsevol dia la trobarem encarcarada a la seva llar i amb el gat ronronejant a sobre els genolls... Apa, de pel·lícula de por, no li sembla? Al mati següent, passant per davant de les bústies, una baluerna metàl·lica tan moderna que semblava de ciència-ficció dins d’un vestíbul de parets ennegrides, situada l’escala en un buit estret, sense baranatge, amb passamà de ferro tremolós, esglaons de rajoles vermelles, la vora de fusta gastada per innumerables pujades i baixades, em vaig fixar, pres d’una morbosa curiositat, amb la bústia de la meva veïna; almenys volia conèixer el seu nom... I em vaig portar un moc perquè allà no hi havia cap nom, sols un número i la denominació: entresòl. Amb això devia bastar. Dona misteriosa!... -Ni que fos la Greta Garbo! –vaig remugar irritat, i llavors decidí oblidar-me de la dama en qüestió, personatge que, per altra banda, tampoc devia treure’m de polleguera, vaja, que no era cosa meva anar regirant les vides dels altres. Varen transcórrer els dies, després les setmanes i finalment els mesos. Jo continuava ficat a casa meva amb poques escapades al carrer, sols les necessàries per que em donés l’aire i per fer una passejada, perquè si treballes amb l’ordinador tens el risc d’esdevenir una figura virtual submergida en móns de CD-Rom, dels quals malgrat, i tinc que agrair-ho, em desconnectava de tan en tan el marrameu exigent del gat de la meva invisible veïna. Fos de dia o de nit, ¡mèu, mèu!, i el so rogallós, grinyolant, d’una porta que s’obre sigilosament i després es tanca amb un plop! Encoixinat, ni una veu, ni un xiuxiueig, ni una ràdio afònica connectada sempre a aquests programes nostàlgics, de les cançons passades de moda; pot ser, no estic molt segur, però, la televisió amb els seus concursos idiotes i els seus culebrots a hores intempestives, és clar que també puc equivocar-me vivint més gent a l'escala. Passà la tardor, va arribar el Nadal, després gener, i al febrer, al bell mig dels carnavals, absort una nit treballant amb un encàrrec urgent que devia tenir enllestit en 24 hores, el gat començà a donar l’acostumat concert de mèus, però una mica estranys, i més tard vaig poder escoltar-lo gratant nerviós la vella porta del seu pis. Pel carrer s'escoltava a tongades la gatzara de les màscares, els seus crits, les seves rialles, les seves veus, i al bloc on vivia jo, a banda del gat amb els seus miols, la seva ama, i la meva humil persona lliurada al disseny informàtic, allà no restava ningú, si descomptem, naturalment, la portera, fidel "cancerbero" incapaç de desertar del seu post de guàrdia encara que tingués una bona excusa amb el carnaval. Com que els marrameus del felí anaven "in crescendo", vaig començar a escamar-me, encara que en un primer moment vaig voler engegar-ho tot a la fresca dient-me que el gatet tornava de gresca amb qualsevol copa de més al cos. I a la fi vaig sortir al replà arrufada l’entrecella, perquè començava a trobar una mica sospitós que la seva ama no li obrís la porta a la bestiola, i d’aquesta manera, ens encararem jo i l'animaló. Era un gat atigrat, comú, mascle de cap gros i cos un xic escanyolit la qual cosa feia palesa una infància famolenca, no era un babau però, sinó molt llest, dotat amb la intel·ligència de l’animal rodaire que se las sap totes per sobreviure. M’atalaiava ell a mi, com si m’estigués calibrant, i jo no sé com me’l vaig mirar, estabornit sota els efectes de l'ordinador, després es va acostar ondulant, decidit però, i comença a refregar-se contra els baixos dels meus pantalons, després es va retirar a la seva porta començant a gratar-la amb delit, entre nous marrameus. Romania com hipnotitzat jo, sense saber què fer, allà dempeus al bell mig de l'ombrívol replà, on una bombeta de pocs vats, encastada a una tulipa ronyosa, amb prou feines pretenia enllumenar. Estava clar que l’ama del gat no obria la porta i això començava a ser un mal de cap: o bé estava adormida profundament, o... Em vaig atansar a la porta i vaig tocar el timbre. Silenci. El gat s’havia assegut i em contemplava amb un gran interès. Vaig tornar a insistir. Una altra vegada, la callada per resposta. El gat s’aixecà i donant mitja volta, va arrencar a córrer escales avall. El vaig veure allunyar-se sense comprendre el per què m’abandonava; quan vaig escoltar els seus marrameus davant la porteria, en allò que no seria adequat anomenar hall, de sobte vaig comprendre, posant-me de volta i mitja a mi mateix per la meva estupidesa... La portera, és clar, aquesta era la solució! (Es penós reconèixer-ho, però de vegades, un gat pot ser més eixerit que qualsevol persona.) Bo, vaig desvetllar a la portera, pujà la dona, i com tenia un altra clau del pis (amb permís de la llogatera es comprèn), va obrir la porta, avinentesa aprofitada pel gat per irrompre com un llamp dins la casa, mentre jo em quedava al llindar, respectuosament. La portera sortí al cap d’un minut, amb cara de pomes agres, i em va dir: -Bé que ho deia jo, s’ha quedat com un estaquirot asseguda a la butaca davant mateix de la tele! -Morta? -Home, no, "de campo y playa"!... Ves, i és clar que estava morta!... Quina llauna, ara tindrem que cridar al metge i...! També aquest dimoni de gat podia haver vingut pel matí i no a hores d’ara, corcho! A l'endemà tot havia acabat. Era just Dimecres de Cendra i em semblà irònic, àdhuc de mal gust, el que vingueren a emportar-se-la el mateix jorn que s’enterra solemnement el carnestoltes. Baixaren el cos per l’estreta escala enmig d’esbufecs molt poc piadosos. Coberta amb un llençol, seguia conservant l’anonimat per a mi, que no vaig entrar al pis aquella nit i que havia desenvolupat amb discreció la meva tasca d’ajudant, telefonant als números que em va donar la portera, més empipada que plorosa. La velleta passà per la meva vida de puntetes, lleument, sense amoïnar, molt considerada. Mai li vaig veure la cara, ni viva ni morta, mai vaig escoltar la seva veu, sols vaig saber que existia pel seu gat, un gat que anava a menjar i a clapar compartint amb ella el mateix sostre. Quaranta vuit hores més tard, la portera em va informar que li havien fet l’autòpsia certificant mort natural, vellesa, quina altra cosa sinó?, i que la funerària a la que estava apuntada de tota la vida, anava a enterrar-la i que si volia anar-hi a l'enterro jo, perquè la pobre no tenia molt acompanyament que diguem, ella, la portera, com es lògic, i cinc veïns més, assistirien al sepeli. -Vol vostè que l'apunti per allò de la corona també? Els de "La mejor vida", li posen una, i nosaltres... Bo, es tracta de tenir el detallet, ja se sap: “De sus vecinos, con cariño”... La pobrissona! Tampoc vaig pogué negar-me. Vaig anar-hi. A la tornada, acomiadat el solitari duel i cada mussol a la seva olivera, la portera em confià, conquerida per la meva bona disposició, que els mobles del pis se'ls emportaria el drapaire, perquè com la desapareguda no tenia a ningú, doncs ningú l’heretaria. -Quatre andròmines, no es pensi vostè, el propietari vol el pis net i polit per la propera setmana com més tard perquè ja té nous llogaters fent cua... Jo he trucat al senyor Tobias, el de la plaçeta, ja sap, l'encarregat de comprar totes les rampoines, ara que abans, i de mi per vostè, vaig a treure qualsevol cosa del pis, un record de la pobra dona, res de valuós com ja es pot fer el càrrec, perquè de valuós no hi ha res, qualsevol tonteriílla, sap?, sols perquè no es digui que la infeliç va passar pel món sense deixar ningú al darrera que pregui per ella un Pare Nostre... Escolti, per què no ve amb mi al pis?, potser troba qualsevol cosa que li fa el pes, vostè amb més dret que ningú, que per això va ser el primer en donar l’avís. A punt estava de dir-li que l’avís havia estat tasca del gat i no meva, però em vaig callar. Acceptant la seva invitació per inèrcia, vàrem pujar al pis de la morta, ella obrí la porta i entràrem. Encengué el llum i de seguida va córrer a obrir les finestres, tancades totes per allò de la desinfecció post mortem. Mentre la portera procedia activament a oxigenar el recinte jo vaig començar a donar una ullada encuriosit: la casa sense ànima d’una persona que mai més tornaria, el seu petit escenari... Efectivament, quatre rampoines mal contades, mobles dels anys 50, amb la torna de qualsevol innovació passada de moda. Aquella dona havia estat tota la seva vida al pis, un temps almenys, o bé es traslladà a la zona anys desprès, quan el seu estel començà a decaure? Estava al menjador i el que veia no en deia gran cosa, res que delatés la personalitat de la llogatera. Un tresillo desgastat, una catifa mecànica feta malbé, un televisor de model antic, un telèfon de disc, i a sobra la taula del menjador un patètic centre de ganxet amb un cistell ple de flors artificials on llurs pètals la pols s’havia encastat. Massa vulgar i convencional. -Ecs!, tot està ple de pels de gat –remugà la portera que es començava a mirar amb ulls de falcó les miserioses pertinences. -Ha vist vostè a la vitrina aquestes figuretes tan maques? Vaig seguir la direcció del seu gest i m’empassà la saliva abans de respondre, perquè “les figuretes tan maques” eren dues folklòriques de cel·luloide vestides de faralaes en tela vermella, portant mantellina negra i una diminuta peineta palplantada a la castanya d'estopa tenyida. -Son molt antigues, ¿no li sembla? –va preguntar la portera amb l’aire d’un col·leccionista expert-, segur que son valuoses... Bo!, les agafo, sempre em varen agradar. Les va treure de la vitrina. -Guaiti, guaiti, aquí mateix, al repeu!... Apa, si està trencat i tornat a compondre!, posa: “Recuerdo de Sevilla”... Qui s’ho anava a dir, oi?, una senyora tan seriosa i callada, potser a la seva joventut va ser una "polvorilla"! (Per comprar dos souvenirs d’allò que es diu més hortera!) -On havia nascut? -Ho diu per això de Sevilla?... No tenia gens d’andalusa, ara, que pogué haver estat allà vivint, no li sembla? -És clar, si... -I vostè, què, no s’enamora de res? Havia quelcom per enamorar-se? Vaig parlar per parlar. -No hi ha més cambres? -Ai, és veritat, te vostè tota la raó, sols la de la planxa i el dormitori, i la cuina i el bany, aquests no conten, però, vingui, vingui! La petita cambra de la planxa va ser rebutjada ràpidament per el meu cicerone, i entràrem al dormitori, aleshores tan desmantellat i fred com el menjador... de no tenir en compte un petit detall. Em vaig assabentar llavors, que quelcom en aquella casa m’havia cridat l’atenció subliminalment: la manca de quadres, miralls i fotografies, perquè allà, al dormitori, hi havia una gran làmina emmarcada que va atreure el meu interès immediatament fent-me adonar de la meva palpable omissió. Una làmina que era una fotografia, no, menteixo, un perfecte dibuix a llapis, un singular dibuix fotografiat, la seqüència d’un cos femení nu, cara, pits i malucs, a trossos. Un rectangle panoràmic per el rostre, o, pot ser millor diria, per una part de les faccions, un altre pel bust, aquest, sí, complert, i el tercer, de cintura en avall abans d’arribar als genolls. -Quí és? –vaig preguntar astorat. -Quina cosa?... Ah, això!... Doncs ja pot veure-la, una noia com la seva mare la va portar al món, al meu parer una poca-soltada que encara no sé que fa a la cambra d’una senyora tan respectable. Em vaig apropar. “La noia com la seva mare la va portar al món”, era bonica, al menys el que es veia d’aquella cara ho era, un rostre delicat de línies pures, marmòries, altiu i enigmàtic com una imatge del Renaixement, pastat al d’una model d’en Boticcelli, aristocràtica i deshumanitzada... Tres quarts i una petita orella, mig amagada entre els cabells curts, que semblava reclamar la serpentina d’unes diminutes flors sense tija, punxants, i blanques, de corol·la collada, el perfil d’un coll esvelt, lletós, la boca de llavis ben dibuixats, sensuals, el nas recte, els ulls... No hi havia ulls, se li suposaven, els intuïes, s’endevinaven al aparent ombreig de les parpelles inferiors i allà acabava el dibuix, clausurat pel teló de una vora que feia de censura... Non plus ultra... L’incògnit total... Un rostre femení vist fugaçment a mitges, com darrera d’una gelosia o sota l’ala d’una pamela... La model no desitjava ésser identificada a l'ensenyar el seu cos nu... Un cos formós, innocent, fresc i jovenívol, nu però, desvetllant allò que la roba cobreix habitualment... Vaig romandre encantat mirant-la; per primera vegada descobria dins d’aquella pobre llar, quelcom fora de lloc que destacava, que cridava l’atenció, que parlava sense veu d’un temps passat, d’una vida desconeguda per mi i que no va ser tan anodina com la fantasmal presència de l 'anciana havia semblat assenyalar. -¡Ay, picarón, picarón, ja veig per on va vostè!... Tots els homes són pastats igual!... Segur que vol quedar-se amb això?... Bo, doncs per vostè, que li farà fins i tot un favor a la morta, perquè com l’arreplegui el senyor Tobías, després el barri sencer anirà dient bestieses... -Ella mai li va contar res d’aquest dibuix, d’aquesta foto? -Què anava a dir-me, hombre de Dios?... De coses semblants ningú diu res quan es tenen i es pengen a les parets. Vaig preferir restar mut mentre la portera s’enfilava a una cadira per despenjar el retrat, que em va lliurar com el que es desempallega d’un impediment. -Aquí la té, tota seva! Vaig sortir del pis amb la desplaent sensació d’haver comès el robatori de quelcom molt preciós que no em podia pertànyer encara que me l'haguessin adjudicat a dit, era millor, però, que fos meu ara i no del drapaire del barri. Vaig posar el quadre a la meva sala de treball, just darrera dels ordinadors, i així, adesiara, alçava l’esguard i contemplava a la jove fragmentada. El marc estava una mica descantellat, mes no el vaig canviar, tal com la meva veïna l’havia tingut el conservava jo. I, cosa curiosa, el mateix que ella, era l’única imatge que guarnia les parets de la cambra, clar que en el meu cas tenia l’excusa de les tres pantalles de monitor enceses alhora la majoria de les vegades, o sigui que l’horror al buit quedava compensat de ple. Ara, jo sí tenia unes quantes fotos escampades per la resta del meu habitatge i qualsevol petit quadre, litografia o cosa semblant, i també una parella de pòsters, però tot això no té cap importància perquè no estic parlant de mi. La desconeguda de l'estrany retrat em portava de cap, tanmateix no de mena malaltissa: la reproducció en blanc i negre d’una noia jove i sana, un mig rostre encisador i misteriós, indesxifrable, em desbocava la imaginació deslliurant-la de codis hermètics i descansava les meves pupil·les de la fosforescència encegadora de les pantalles. Qui va ésser?, per què el retrat fet fotografia podia ser intemporal, encara que els seus 30 o 40 anys no se'ls treia ningú, pot ser la venerable anciana que havia decidit morir-se asseguda a la butaca? O estava equivocat jo i la dama es transformava en mare i la foto era de la seva filla, una filla única morta al bell mig de la joventut, una filla que havia decidit viure la seva vida contra vent i marea?... Sobre aquest tema la portera, amb gran recança del seu cor, no sabia res de res, sols feia cinc anys que era a l'immoble, i per altra banda, la morta mai devia haver sigut una dona massa sociable. Contemplava el retrat jo, fraccionat en tres seqüències i quan més el mirava menys l’entenia. Per què no un retrat de cos sencer, per què destriat i aïllat per peçes? Què era el que mancava en aquell retrat? Què s’havia volgut amagar, distorsionar, encobrir? De vegades em recordava una papallona immobilitzada al fons de la seva asèptica caixa, sota la coberta del cristall, embalsamada, desconnectada de tot... Aquí no hi havia ales de colors vius, sols un cos lluminós ressaltant sobre el fons fosc, i aquest a la seva vegada, contraposat a tres blocs sobre la cartolina blanca que li servia de suport... Una noia adorable, desarticulada, i el dibuix a llapis era molt bo la qual cosa revelava la mà d’un expert. De nou la pregunta, quí? Va ser ella mateixa, la meva veïna, en una altra època, en un altre temps, l’artista, o pot ser l’autora de la foto? Una fotògrafa professional? Una mestra de dibuix? De què va treballar? I què va fer amb la seva vida? A qui va estimar? A qui pogué estimar, saltant per damunt de les conveniències socials... o, pot ser, vagi vostè a saber, dels tabús? I aquell souvenir horrible de cel·luloide, amb el peu tornat a recompondre amb la cola, de quina discussió d’enamorats havia sigut testimoni, quin era el seu secret; dues figuretes, un record? Una casa sense quadres, sense un miserable almanac sobre la nevera de la cuina, esborrat tot rastre d’identitat, ni un àlbum de fotografies que fes de referent, ni la del carnet, requisada amb altres papers que servirien per acabar de desarrelar-la totalment del món dels vius. I el seu nom, del qual a la fi em vaig assabentar un dia, tan comú que es repetia entre els milions de dones que hi ha en aquest país. Ningú... Havia existit potser? Mai la vaig veure jo, i tampoc al final, un fardell insignificant (les despulles fràgils d’un ocell de cos petit i ales esteses), cobert amb un llençol, un taüt de roure de bona fusta envernissada, termini mensual d’una llarga quota que incloïa el nínxol, l’última morada, i el adéu definitiu... Res... Sols un retrat, la noia jove, lunar, que mostrava el seu cos amb un somriure de benvinguda. El misteri de la noia nua i disgregada en tres blocs successius: sóc jo, rostre, coll, pits, braços, malucs, cuixes, sexe... Però, quí ets tu? O millor dit, quí vas ser? Quina llegenda hauria pogut créixer al teu entorn, envoltant-te com l’heura, a tu, estàtua mutilada a un jardí d’ombres? De vegades pensava que els seus ulls, aquells ulls seus intuïts, pressentits, amagats, m’espiaven, n’era veritat però, la mateixa il·lusió òptica que ens ofereix la Monna Lisa. Una nit vaig sentir miolar al replà i em vaig dir, perquè estava absort al meu treball: el gat vol entrar a la seva casa, així, durant un parell de segons, després vaig despertar de la meva abstracció, comprenent que el gat havia tornat, i llavors també em vaig adonar que els seus "mèus" no sonaven davant de sa porta sinó en front de la meva. Vaig alçar-me anant a obrir, i allà hi era assegut al terra, amb el seu cap ample i el seu cos escanyolit, amb els seus ulls grans i intel·ligents, plens de vida. Es va apropar al baix dels meus pantalons començant a refregar-se mentre ronronejava. (Desaparegut després de la defunció de la seva ama, he de reconèixer que a ningú se li havia ocorregut dedicar-li ni tan sols un pensament). -Hola, amic –vaig dir amb un xiuxiueig, i l'animaló, com aquell que sap molt bé el que es fa, va avançar una pota, després una altra, i tot xino-xano, sense el més mínim dubte, va fer la seva entrada a una nova llar. |