"Torres del Monestir i xemeneies" 1998
Llapis sobre paper, 43 x 35 cm
"Torres del Monasterio y chimeneas"
Lápiz sobre papel
"Monastery towers and chimneys"
Drawing

©2006-Traducció al català de Callejones en la Medina de Fez, per la seva autora Estrella Cardona Gamio.

Aquest relat pertany al llibre Quadrecontes, tret de l'original Cuadrocuentos, inspirat en deu quadres de l'artista visual ADOLF i publicat on-line l'any 2000 a http://www.ccgediciones.com


2 TORRES DEL MONESTIR I XEMENEIES

Després d'aparcar amb cura vaig sortir del cotxe. Era molt d'hora, un fred matí d'hivern dins la pal·lidesa grisosa d'un diumenge que començava a obrir-se pas.
Fins i tot alguns fanals al carrer encara romanien encesos, no sé si per distracció o per hàbit.

Vaig treure una cigarreta del seu valuós estoig metàl·lic, i vaig posar-me a fumar. Estava completament sol al carrer, i el fum, el gust del tabac i la minsa calda que desempallegava, suplantaven qualsevol companyia, o millor dit, eren l'única que en aquells moments necessitava.

Un gat va miolar ves a saber per on. Un gos, de veu rogallosa, bordà a prop, mantenint l'anonimat, però. Vaig escoltar el ressò de les petjades d'algú a un carrer adjacent, i el ferotge espetec d'una moto, sortint de qualsevol lloc, es va anunciar trencant el silenci durant uns minuts quan amb gran terrabastall va volar pel carrer amb el seu triomfant conductor de casc blanc. Molt més lluny s'escoltà una ràdio, aguda, i feta callar tot d'una amb brusquedat. Després silenci una altra vegada. El cel d'un blau blanquinós i el regruix d'uns núvols que recordaven la lluïssor dels botons de nacre de la meva infantesa.
La infantesa d'un nen pobre de l'interminable postguerra, amb botons de fusta puix que el nacre representava tot un luxe, encara que els nens pobres ho són a tots els temps, després de les guerres o no, i, a banda, als pobles ja és sabut, els dies no llisquen rabent el mateix que a les grans ciutats, a les ciutats importants, Barcelona, Madrid, París, Nova York... o Sidney... Un llarg itinerari.

Jo tenia 20 anys acabats de fer quan el meu oncle, el d'Austràlia -abans se'n deia l'oncle d'Amèrica-, ara però tot és diferent, va escriure aquella carta als meus pares oferint-me un treball segur i, per descomptat, llar i família.

"Com que no faràs el servei per tenir els peus plans -em deia-, i d'avenir poc et veig al poble sinó és malvivint a qualsevol feina de pa sucat amb oli, aquí a la meva empresa de construcció tinc un lloc per un noi eixerit com tu i aviat faràs carrera, així que no es parli més, tu et véns, amb el permís dels teus pares, és clar, i veuràs com de seguida vas a millor..."

Vaig anar-hi, d'això han passat més de quaranta anys ja, i tot hagués anat com digué el meu oncle, de no haver estat perquè a mi em donava per la literatura posant-me a escriure novel·les en el meu lleure, i poesies, aleshores en anglès, puix tenia, i tinc, això que en diuen "facilitat per les llengües", i amb 23 anys vaig guanyar el primer premi a un concurs de poesia força important, el que em va donar empenta a deixar-ho tot, un esdevenidor ferm, un treball estable, i em vaig posar a escriure com si no hi hagués res més important a fer... Aconseguint, de bones a primeres, que la família australiana em donés l'esquena, ofesa per la meva horrible ingratitud... La segona part fou el passar gana, les penúries, anar donant tombs per la vida, que si per una banda no eren gens agradables d'experimentar, per l'altra t'ensenyaven millor que a qualsevol universitat...

Em vaig convertir en un trinxeraire, treballador ocasional, fins i tot em vaig enrolar a un vaixell mercant de cuiner, mentrestant, continuava escrivint sense aturar-me; de vegades no tenia res per menjar i malgrat tot no parava d'escriure, fins que un dia, a un diari, em varen comprar un conte, i d'aquesta manera començà tot.

D'acord, no sóc milionari, no viatjo amb jet privat, i tan se me'n dóna per altra banda, ara torno de Suècia però, vinc d'allà... abans de capbussar-me a l'any foll que m'espera d'entrevistes, de conferències, de... En fi, ja se sap el que passa... He volgut fugir, prendre'm unes hores sols per mi, la qual cosa ha tornat frenètica al cancerbero de la meva secretària, i tornar aquí, a casa meva, al meu poble natal, de rigorós incògnit of course, encara que no quedi ningú que em pugui reconèixer: el fill de la Honorina sí home, aquell noi bo per res, que es va marxar a Austràlia amb el seu oncle, el germà de la mare, sí, home, la família que va venir de Huelva, la Honorina i el señor Pedro, ella, que tenia un germà paleta que va ser dels pioners en anar-se'n a Austràlia a fer fortuna, que no te'n recordes?...

Si se'n recorden d'ells, dels meus pares, es mereixen un premi sens dubte, perquè els més vells hauran mort a hores d'ara, el mateix que la família que em restava aquí, un parell de germans del pare no gaire sortosos, i els meus cosins, dels qui fa molts anys vaig perdre la pista.

No, no, no em resta ningú a hores d'ara ja, ningú... Potser algú antic amic, o bé aquella xicoteta amb la qual vaig començar a festejar i que es quedà plorant a raig fet quan vaig tocar el dos, i també plorava jo mentre feia el jurament que tornaria per emportar-me-la amb mi a la terra dels cangurs i ser enllà per sempre feliços.

La vaig oblidar.

També ella, i va casar-se amb un altre, segons m'escrigué la mare a una carta fa molts, molts anys.

Llei de vida, el seu matrimoni i el meu oblit, per què capficar-se ara si tan sols ni em recordo com es deia?

S'ha acabat la cigarreta...
He tornat, i en aquest fred matí d'hivern, recolzat a un cotxe de lloguer, mentre de tant en tant dono una llambregada al rellotge perquè a les dues de la tarda tinc que ser a l'aeroport, i abans hi ha tant a fer, que no és cosa de badar doncs envaït per un reguitzell d'enyorances fugisseres, més que res per la meva secretaria, la severa miss Holt que no deixa passar ni una; és pitjor que una sogra, i ho dic sabent molt bé del que parlo puix he tingut tres. Ara estic aquí esperant a que es faci clar del tot, sol al carrer, quina nova per la premsa, quina carnassa pels reporters gràfics!, compromès a una cita amb mi mateix. He tornat a passejar-me pel poble que em va veure nàixer, un poble que ara és ja com una fotografia vella, d'aquelles color sèpia, antigues, semblants a una avinguda solitària entapissada de fulles a la tardor.
Tanmateix el poble està viu i molt viu, sóc aquest viatger del temps jo, descol·locat a la meva perspectiva... Desitjava haver tornat al passat i m'hi he trobat a la terra de ningú que és la frontera dels que retornen... No restaré molt més aquí, no té cap objecte ja... Aixeco el cap però i contemplo un vegada més el monestir, les seves torres, la massa de la seva silueta, que sembla un vaixell embarrancat a terra ferma... Estava aquí fa gairebé mil anys i és de suposar que hi sigui encara molt més temps... Ara per ara és una tossa fosca, que es va aclarint de mica en mica al suau contrallum de l'albada, i a la meva dreta, les velles cases amb llurs xemeneies...

Es tracta d'imatges conegudes, mai oblidades... En anglès es diu I miss you, per dir-li a algú que el trobes en falta, que l'enyores... La meva casa s'alçava no gaire lluny d'aquest lloc on em trobo fent una vetlla inútil.

Avui, ahir, abans d'ahir... La casa no existeix pas.

Era un casalot decrèpit quan vaig nàixer i una miqueta abans d'anar-me a Sidney el tinguérem que abandonar perquè amenaçava enrunar-se. Varen enderrocar-lo, bastint al seu buit un bloc que encara resta, no és la meva casa però, malgrat tot existeix un primer pis reemplaçant el nostre (era un immoble petit de dues plantes, descolorit i amb teulada grisa, i una finestra que donava a les torres del monestir i a les velles cases amb llurs xemeneies).

Em pregunto quin adolescent, ell o ella, o quin adult, o quin nen, gaudeixen a hores d'ara d'una panoràmica semblant, això si la finestra, apaïsada, no s'obre a un dormitori, o, a una habitació més concorreguda, enfosquida per qualsevol opac cortinatge, o una cortineta, que censura el color del cel, ofega la llum i converteix en presència deforme les construccions.

Al capdavall ha deixat de ser la meva finestra, i no estic abocat a ella ja, a l'altitud d'un pis, contemplant el paisatge, aquesta línia monàstica perfilada contra la lenta albada, aqueix colorit delicat i auster que comença a desvetllar-se, aquella fila de xemeneies que recorden les il·lustracions dels contes del segle XIX... He baixat al carrer i, a sobre el terra, desarrelat de tot, John Martín, l'escriptor australià de nebulós origen europeu, contempla el seu passat, com aquell que esguarda els estels per la nit, sabent que així eren fa cents o milers d'anys llum, milions potser?, (no hi ha necessitat d'anar tan lluny), en tot cas no són les mateixes ja.

Tampoc jo.

He de marxar, no tenia per què haver vingut.

Un personatge virtual dins un món material...

Suposo que miss Holt es sorprendrà molt quan em vegi tornar abans d'hora, i, si em donés per explicar-li, encara més, perquè ella mai podria entendre la raó de que hagi sacrificat hores de son per realitzar un viatge tan breu com mancat de sentit.